Entre la recuperació del mercat i el desplegament imprescindible de la descarbonització

L'any 2025 ha confirmat un canvi de tendència per a la indústria catalana del ciment. Després d'un període llarg d'atonia i incertesa, el mercat ha mostrat signes de certa millora, especialment en el consum intern, que permeten parlar d'una estabilització. Tanmateix, aquesta recuperació és encara fràgil i es produeix sobre una base molt inferior al potencial real del país.

Catalunya manté un consum de ciment per càpita al voltant dels 300 kg per habitant i any, aproximadament un 30% per sota de la mitjana de la Unió Europea. És una dada que hauria d'interpel·lar-nos col·lectivament. En els darrers 25 anys, la població ha crescut de manera significativa, però el nivell de consum de ciment és similar al de fa dècades. Això es tradueix en dèficits acumulats en infraestructures, equipaments i habitatge.

La reactivació sostinguda de l'obra pública i l'impuls decidit a la construcció d'habitatge -incloses les 50.000 llars socials previstes- són elements imprescindibles per garantir cohesió social, competitivitat i transició ecològica. Sense ciment no hi ha infraestructures de transport, ni xarxes d'aigua, ni instal·lacions d'energies renovables, ni habitatges assequibles.

Un desafiament gegantí

En paral·lel a aquesta lleu recuperació del mercat, el sector ha afrontat durant 2025 el repte més gran de la seva història: la descarbonització. La indústria catalana ha actualitzat el seu Full de Ruta cap a la neutralitat climàtica per al 2050, alineat amb el Pacte Verd Europeu i amb objectius intermedis molt exigents: reduir un 42% les emissions el 2030 i un 83% el 2040 respecte de 1990 .

Aquest esforç no parteix de zero. En el marc del IV Acord Voluntari amb la Generalitat, el sector ha reforçat el seu compromís amb l'eficiència energètica, la valorització de residus i la reducció d'emissions. Però cal tenir present que entre el 60% i el 65% de les emissions del ciment són emissions de procés, derivades de la descarbonatació de la pedra calcària en la producció de clínquer. Són emissions inherents a la química del producte, que només es poden abordar amb tecnologies disruptives.

Parlem de captura, ús i emmagatzematge de carboni (CEUC), d'electrificació parcial dels processos, d'hidrogen verd, de nous clínquers baixos en carboni o de matèries primeres descarbonatades. El Full de Ruta preveu inversions que poden superar els 800 milions d'euros en els propers anys per fer-ho possible. Les empreses estan disposades a assumir aquest esforç. Però no poden fer-ho soles.

Europa ha fixat el rumb. El Green Deal i els fons d'innovació estableixen el marc. El problema és la translació efectiva a escala estatal. Sense una estratègia clara per desplegar infraestructures de transport i emmagatzematge de CO₂, sense agilitat en la tramitació de permisos i sense una assignació efectiva dels recursos previstos per a la descarbonització industrial, els projectes no es podran materialitzar.

5 eixos de treball prioritaris

En aquest context, el 2026 ha de ser l'any de la concreció. La indústria del ciment formula cinc prioritats clares:

1. Finançament i incentius. És imprescindible dedicar una part molt significativa dels ingressos derivats de la fiscalitat associada a les emissions de CO₂ a finançar projectes de descarbonització industrial. No és coherent exigir transformacions profundes sense reinvertir els recursos generats pel mateix sistema en la modernització del teixit productiu.
2. Accés a infraestructures. La captura de carboni només serà viable si es desenvolupen xarxes per al transport i l'emmagatzematge de CO₂. Parlem d'infraestructures estratègiques de país. Igualment, cal garantir l'accés a energia renovable a preus competitius, i una xarxa de distribució amb capacitat suficient. Sense electricitat "verda" assequible, la transició energètica industrial perd viabilitat econòmica.
3. Promoció del mercat de productes sostenibles. La descarbonització també requereix demanda. Cal establir normatives i estratègies de compra pública verda efectives que incentivin l'ús de materials de baixes emissions en la construcció. L'Administració, com a gran contractant, ha d'actuar com a tractor de la transformació.
4. Foment de l'economia circular. El sector del ciment té una elevada capacitat de valorització material i energètica de residus. Reduir al mínim imprescindible el destí de residus a abocador i facilitar-ne la valorització en els forns de ciment és una mesura ambientalment eficient i plenament alineada amb les estratègies europees.
5. Simplificació i agilitació administrativa. Els projectes de descarbonització requereixen permisos complexos i terminis compatibles amb els calendaris d'execució. Cal una tramitació més àgil i una fiscalitat ambiental alineada amb els objectius climàtics, que eviti desavantatges competitius i doni seguretat jurídica a les inversions.

Ens trobem, doncs, en un moment decisiu. Entre la millora del mercat i la paràlisi administrativa en matèria de descarbonització, el sector no pot quedar atrapat. La neutralitat climàtica no és només una obligació ambiental i social; és una oportunitat industrial i tecnològica per reforçar la competitivitat i generar ocupació qualificada.

La indústria catalana del ciment està preparada. Disposem de capacitat tècnica, de compromís i de projectes madurs. Però cal que les polítiques industrials, energètiques i ambientals avancin al mateix ritme que les exigències europees.

El 2025 ha estat l'any de la resistència i la consolidació. El 2026 ha de ser l'any de l'execució. Si volem una indústria competitiva, sostenible i arrelada al territori, és el moment de convertir els compromisos en infraestructures, els objectius en inversions i les declaracions en decisions efectives.