Malgrat que les economies catalana i espanyola encadenen 20 trimestres consecutius de creixement, la recuperació continua essent molt minsa a la indústria del ciment i, en general, en el conjunt del sector de la Construcció. Josep Ramon Fontana, Cap del Departament de Mercats de l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITeC), considera que a més dels excessos comesos durant la bombolla de principis de segle, la crisi “ha deixat molt afeblit el sector en termes de reputació”. Escàndols com els de les autopistes radials de Madrid o la construcció de línies d’AVE en territoris sense demanda ha provocat que “cap programa polític parli ara de Construcció, s’ha convertit en un tema tabú”. Això ha generat la paradoxa que “mentre que a tot el món civilitzat la creació d’infraestructures es relaciona amb el progrés econòmic, aquí no”, assegura Fontana, que recorda com els comptes públics s’han fet quadrar a còpia de reduir la inversió en obra pública, basant-se en la premissa de que “castigar al sector construcció s’ha tornat socialment admissible”.

Per a l’ITeC, les expectatives a curt termini només presenten signes discrets de millora. Durant els darrers mesos ha estat la inversió per part dels ajuntaments la que ha sostingut la licitació d’obra pública. “Però a la primavera del 2019, amb la celebració de les eleccions municipals, s’haurà aturat el motor que ha estat el salvavides del sector durant els darrers 4 semestres”, declara. L’única esperança és que la voluntat expressada pels governs espanyol i català generi un increment de les licitacions, tot i que l’execució d’aquests projectes podria retardar-se a causa de la situació econòmica i també per la possible convocatòria d’eleccions. Fontana recorda també que “les voluntats polítiques d’inversió estan condicionades per les disponibilitats pressupostàries vigilades des de Brussel·les” però és taxatiu en afirmar que els governs actuals tenen més pressió social per invertir en pensions, educació o sanitat que no pas “en la construcció d’infraestructures, que no és precisament la seva prioritat”.

Fontana sentencia que “la Construcció és la vàlvula reguladora dels pressupostos” de les administracions públiques, ja que “la poden ‘desendollar’ sense que el país protesti”. Això explicaria, per exemple, el persistent fenomen de la diferencia entre licitacions i execucions d’obra pública: els governs poden ajustar els seus comptes parant obra en execució, adduint si cal problemes tècnics o administratius. I cita el cas d’ADIF, que presenta uns nivells de litigi tan alts en els seus projectes d’infraestructures que fins i tot hi destina una partida específica dels seus pressupostos.

La manca d’inversió en obra pública ha portat a què el consum de ciment estigui pràcticament igual que un any enrere, i això que es parteix d’uns nivells molt baixos després de la caiguda d’un 80% del mercat en el període 2008-2014. Com es pot revertir, doncs, aquesta situació si no es preveu cap increment en la licitació de noves infraestructures? Segons Fontana, una possible sortida podria ser l’abocament de recursos públics a projectes de manteniment d’infraestructures ja existents. I explica que “els mercats madurs es nodreixen del manteniment, tant en enginyeria civil com en edificació. A escala europea, el 45 % de la producció d’enginyeria civil prové del manteniment, mentre que a Espanya no arriba ni al 30 %”.

Per la banda del mercat residencial, el nombre d’habitatges visats a Espanya al 2017 va ser d’uns 80.000, molt lluny dels 865.000 visats al pic de la bombolla al 2006.  Hi ha molt terreny per recuperar, però Fontana no confia que els avenços siguin molt significatius, atès que “la previsible pujada dels tipus d’interès hipotecaris pot aplanar i estabilitzar el creixement d’aquest sector, situant-lo a l’entorn dels 100.000 habitatges/any”. Caldrà veure si els anomenats inversos especulatius, que s’han tornat “un component significatiu de la demanda d’habitatge del país”, continuen o no interessats en aquesta mena d’actius, advertint que podria passar com les criptomonedes, que aparentment han perdut molt del seu atractiu inicial.

Sobre el futur a mig termini, el representant de l’ITeC creu que seria ideal “arribar a un mercat estable i previsible, no subjecte ni als vaivens político-electorals ni als de les preferències dels inversors especulatius”. En aquest sentit, troba que “la rehabilitació i el manteniment seran oportunitats de negoci i ajudaran a amortir els cicles econòmics, tal com passa als grans mercats de la resta d’Europa”. I conclou posant xifres a la recuperació del sector de la Construcció: “ara mateix som el 8,6% del PIB del país, quan la mitjana europea és gairebé del 10%. Cal recuperar com a mínim aquesta mida de mercat, i després aspirar a mantenir-la a llarg termini. Això ens proporcionaria aquesta estabilitat sectorial que envegem dels belgues, suïssos o danesos”.